Quan està tranquil•la li agrada donar forma a les seves fantasies, ho fa abans d’anar a dormir, quan frega plats, o quan va amb metro o amb autobús. Des de petita que s’inventa situacions en les que ella és la protagonista que viu experiències i emocions que a la vida real habitualment li passen de llarg, gairebé totes relacionades amb grans amors que fan trontollar vides.
Les històries que es munta dins el seu cap tenen continuïtat, i és capaç de reprendre-les en qualsevol moment del dia i, si cal, corregir-ne detalls que poden fer-ne canviar el rumb i millorar-la. Les escenes que li agrada imaginar-se són de retrobaments inesperats amb persones de veritat que fa temps que no veu, o de casualitats de la vida que provoquen que ella, la protagonista, conegui a una persona especial amb la qual de seguida crea una gran complicitat i una passió sense fre. Quan les situacions que imagina deixen de tenir emoció perquè sí, molt bé, ha trobat l’amor i és feliç, immediatament se n’inventa una de nova, amb un nou començament. Mai no pensa en finals, ni quasi tampoc en desenvolupaments. Li agraden el principis trepidants. I tampoc no posa nom als personatges, li és massa complicat.
Avui a les 9 del matí esperant el 74 s’imaginava a ella mateixa tenint un diàleg intel•ligent, irònic i suspicaç amb l’interessant xef d’un restaurant i la tímida assistent japonesa sobre la possibilitat de marxar junts a Valparaíso i muntar un hotelet amb aires asiàtics i mediterranis. L’autobús estava ple però s’ha pogut asseure al seient del mig dels de l’última renglera. Ella no ho sap però mentre es perd en les seves històries fa cares: a vegades mig somriu, d’altres arruga el front, o aixeca una cella. De tot això només te n’adones si la mires atentament.
Avui una persona desconeguda s’ha dedicat a observar-la en la seva abstracció. Li ha dedicat mirades profundes i fins i tot li ha somrigut buscant la seva atenció amb divertiment. No és el primer cop que la troba a l’autobús, de vegades ha pensat en ella durant el dia, la noia curiosa, i fa poc li va semblar veure-la en un bar del centre, però no va gosar acostar-s’hi. Avui mentre ella s’esperava per sortir a la parada de la Via Augusta ha sentit una veu càlida a l’orella: “Tan aïllada en els teus pensaments no t’has adonat que la perdies”. I una mà amb els dits llargs i forts li ha donat la maleta. Ella l’ha mirat. “Quins ulls”, ha pensat. “Gràcies” ha dit. Ha somrigut, i ha baixat.
Ha estat un dia intens de feina, i al vespre se n’ha anat a prendre una cervesa amb una amiga. Sempre torna amb metro però avui decideix agafar el 74. “A veure si hi és...”. Ha recordat tot el dia aquells ulls que li somreien. Arriba l’autobús, va mig buit. Només hi ha uns estudiants, dues senyores grans i una parella que s’acarona. S’asseu a davant de tot, al costat de la conductora. Intenta tornar a la història de l’hotelet a Xile però té ganes de començar-ne una a partir del que li ha passat aquest matí. La veu càlida, els ulls, la mà...
Comença a inventar sense saber que aquesta vegada la realitat se li avançarà, perquè demà al matí la persona desconeguda no pujarà a cap autobús fins que no la vegi, i que quan entrarà es miraran i somriuran, i que anirà fins al seu costat i li dirà el seu nom. I que un desenvolupament serà inevitable.
Firenze... una bella ciutat on aquest estiu he passat un mes... inoblidable, sense paraules, únicament perfecte!
.JPG)
